Reseña del libro "Dues Dones Que Ballen"
Hola, Sóc L’Autor. M’Han Dit Que Us Avisi. Procuro Escriure De Maneres Diferents I Parlar De Llocs Diferents, Però De Tant En Tant Una Mena De Passió Masoquista M’Arrossega A Revisitar I Parlar Sobre Els Paisatges De La Infantesa. Ara, Aquest És El Cas.
Vaig Néixer I Vaig Viure Moltíssims Anys Davant Dels Barcelonins Encants Nous, Al Mercat De Sant Antoni. Els Diumenges Anava Al Mercat, Primer Per Comprar-Hi Tebeos, Anys Després Per Comprar Alta Literatura, I Fa Relativament Poc, De Tant En Tant, De Nou, Per Comprar Còmics I Novel·Les De Consum Pertanyents A Temps Passats. Una D’Aquestes Darreres Vegades, De Sobte, Hi Vaig Veure Una Senyora Gran Que, Amb Passió, Buscava, Remenava I Comprava Còmics Antics, Espantosos, I N’Explicava Les Gràcies A Una Amiga Que L’Acompanyava. Vaig Sentir La Tendresa D’Una Misèria Que Em Semblava Conèixer. I Em Vaig Posar A Escriure L’Obra Que Teniu A Les Mans. Suposo Que A Fi D’Intentar Mostrar Un Racó D’Infern Ben Conegut I Mal Reconegut, Un Infern De Tercera Categoria, On Se Sofreix Amb Naturalitat, I Que Regna A Tants Llocs De La Meva Ciutat I A Tants Altres Llocs Del Primer Món. Ep, Ja Ho Sé, No Descobreixo La Sopa D’All, Que Deia Ma Mare.
Els Personatges De La Història No Pateixen, Doncs, Si És Que Pateixen, Com Es Pateix A Les Tragèdies. No Viuen Cap Tragèdia, De Fet. Viuen, Em Sembla, Coses Desagradables Que Passen Cada Dia A Tanta Gent. Coses Fins I Tot Una Mica Còmiques. I A Fi De Comptes Al Final Troben La Manera De No Ser Vençudes Per Aquestes Coses. Ai, Se M’Ha Escapat. Això No Ho Hauria D’Haver Dit.
